19 octubre 2009
Reenviament
Aquest bloc queda definitivament clausurat. A partir d'ara, podeu llegir-me al nou bloc Les segones intencions. (Quin nom més original que m'he empescat, oi?) No us oblideu de canviar els enllaços, els feeds i totes aquestes coses tan importants. Gràcies.
09 octubre 2009
27 febrer 2009
Ep, l’Arnera tanca la paradeta
Good time for a change. És hora de plegar. Després de dos anys i escaig de vida i de més de 600 posts publicats, servidor ha decidit de posar punt final avui, un dia tan bo com qualsevol altre, un 27 de febrer. No sé si és un adéu definitiu del tot, en aquesta vida l’única cosa del tot definitiva és la mort, però de moment tanco, com deia el senyor Bachs, la paradeta. Tanco la paradeta i apago els llums de Les intencions mecàniques.
Potser serà una decisió sobtada per alguns dels amics lectors, però jo m’ho he estat pensant força temps i finalment m’he decidit a cloure, amb alegria i bon humor, la meva trajectòria blocaire tan indiscutiblement impactant (aplaudiments. Gràcies!).
En fi, ha estat un autèntic plaer passejar-me tant de temps per aquí, i al contrari del què reconeixen la majoria de blocaires, jo mai no he escrit per mi mateix sinó que he escrit, sempre, per als lectors, amb la voluntat de commoure d’una o altra manera els lectors. Escriure per un mateix em sembla una mica ridícul, jo he escrit per vosaltres, i ho he fet amb tot l’entusiasme i amb tota la bona voluntat que he pogut. I crec sincerament que alguns dels meus apunts han estat sensacionals... hehe, ja sabeu que la modèstia no és una de les meves principals virtuts.
Permeteu-me que m’acomiadi, en particular, dels amics que he conegut a la xarxa (no cal pas que en digui els noms). Amics sorprenents, amics que han arribat a personalitzar-se físicament en algun cas, i amics que ho continuaran essent. Cuideu-vos, nois, cuideu-vos, i cuideu-me la bombolleta. Hi ha encara molta vida a la xarxa, molta catosfera per créixer, i molt de país per defensar. Moltes intencions per ésser mecanitzades. Ànims, doncs.
Et voilà, c’est tout. Cal que les coses morin quan encara són belles, i jo trobo que ara és un bon moment per dir adéu.
Potser serà una decisió sobtada per alguns dels amics lectors, però jo m’ho he estat pensant força temps i finalment m’he decidit a cloure, amb alegria i bon humor, la meva trajectòria blocaire tan indiscutiblement impactant (aplaudiments. Gràcies!).
En fi, ha estat un autèntic plaer passejar-me tant de temps per aquí, i al contrari del què reconeixen la majoria de blocaires, jo mai no he escrit per mi mateix sinó que he escrit, sempre, per als lectors, amb la voluntat de commoure d’una o altra manera els lectors. Escriure per un mateix em sembla una mica ridícul, jo he escrit per vosaltres, i ho he fet amb tot l’entusiasme i amb tota la bona voluntat que he pogut. I crec sincerament que alguns dels meus apunts han estat sensacionals... hehe, ja sabeu que la modèstia no és una de les meves principals virtuts.
Permeteu-me que m’acomiadi, en particular, dels amics que he conegut a la xarxa (no cal pas que en digui els noms). Amics sorprenents, amics que han arribat a personalitzar-se físicament en algun cas, i amics que ho continuaran essent. Cuideu-vos, nois, cuideu-vos, i cuideu-me la bombolleta. Hi ha encara molta vida a la xarxa, molta catosfera per créixer, i molt de país per defensar. Moltes intencions per ésser mecanitzades. Ànims, doncs.
Et voilà, c’est tout. Cal que les coses morin quan encara són belles, i jo trobo que ara és un bon moment per dir adéu.
26 febrer 2009
Ma jeunesse fout le camp...
Quan les cose s’acaben, trobo que és bo d’acompanyar-les amb música. Que dolça que era la François Hardy; una mica cursi, és veritat, però tan encantadora...
23 febrer 2009
Els ametllers
Són en flor, els ametllers, i els dies s’allarguen. És estrany, perquè m’ha agradat aquest hivern, malgrat tot. M’agrada el fred, com més gran em faig més m’agrada el fred. És veritat que la joventut, avui, s’acaba als 35 anys? Hem tingut sort, doncs, de ser joves tant de temps...
Ahir vaig passar-me la tarda escoltant aquesta cançó tan absolutament preciosa dels Magnetic Fields, Abigail, Belle of Kilronan ("In a world of love / Abigail / I'm off to the war / but you can be sure / I will know you're / what I'm fighting for...")
Ahir vaig passar-me la tarda escoltant aquesta cançó tan absolutament preciosa dels Magnetic Fields, Abigail, Belle of Kilronan ("In a world of love / Abigail / I'm off to the war / but you can be sure / I will know you're / what I'm fighting for...")
17 febrer 2009
Només essent espanyol es pot ser bona persona
Ataquen per totes bandes. No tenen cap mania, cap mania ni una. I aquí nosaltres sempre sempre fent el préssec. Ara el govern espanyol, govern socialista (el PSC somos nosotros) diu que només concedirà subvencions a les ONG’s d’àmbit estatal, de manera que les ONG’s catalanes o bé hauran de fer una absurda associació amb institucions d’altres autonomies (és en la comunió de les diferències regionala que brilla la glòria eterna de la raça espanyola, una i indivisible) o bé es quedaran amb un pam de nas.
És brutal, perquè parlem d’ONG’s, és a dir d’associacions en les quals la gent es dedica a ajudar altra gent sense demanar res a canvi (aquesta és la teoria, almenys). Però fins i tot per ser solidaris i per ser bones persones, cal que els catalans primer, abans de res, ens sentiem espanyols. Per pagar impostos, en canvi, ens podem sentir com vulguem... perquè pagar-los els pagarem de tota manera (ah, i és dels nostres impostos d’on han de sortir aquestes subvencions).
En fi, és el què hi ha, nois: només des de l’espanyolitat es pot ser bona persona. Una cosa que ja pensava sàviament el penúltim dels reyes godos, vull dir el Generalíssimo Franco. És sensacional. Visca Zapatero i visa els progres espanyols.
Són, tots ells, uns artistes. I nosaltres, als seus peus.
És brutal, perquè parlem d’ONG’s, és a dir d’associacions en les quals la gent es dedica a ajudar altra gent sense demanar res a canvi (aquesta és la teoria, almenys). Però fins i tot per ser solidaris i per ser bones persones, cal que els catalans primer, abans de res, ens sentiem espanyols. Per pagar impostos, en canvi, ens podem sentir com vulguem... perquè pagar-los els pagarem de tota manera (ah, i és dels nostres impostos d’on han de sortir aquestes subvencions).
En fi, és el què hi ha, nois: només des de l’espanyolitat es pot ser bona persona. Una cosa que ja pensava sàviament el penúltim dels reyes godos, vull dir el Generalíssimo Franco. És sensacional. Visca Zapatero i visa els progres espanyols.
Són, tots ells, uns artistes. I nosaltres, als seus peus.
16 febrer 2009
"On connait la chanson" (Barril)
Ha hagut de sortir l’home, el gran periodista, monsenyor intel·lectual, l’últim intel·lectual socialista que s’expressa en català, monsier Barril, a dir-nos el què mai no ens havien dit ("Bons i bilingües"). Gràcies, home, Barril, moltes gràcies: “el primer és aprendre. Després ja ens reafirmarem”.
Ah, quina gràcia, on connait la chanson...
El senyor Barril es queixa perquè una diputada convergent ha protestat perquè en entrevistar el socialista José Bono, la periodista de TV3 va saltar-se a la torera (mai millor dit) la identitat lingüística de la nostra (la vostra, Barril, la vostra) televisió i, tot i que el convidat entén el català, va adreçar-s’hi tota l’estona en la lengua del imperio.
I el Barril, tan sensat i rodanxó, ara ve i ens diu que caram, que es clar, que les llengües hi són per comunicar-nos i que no cal que fem escarafalls. És a dir, Joan, el mateix de sempre. Ens dius el mateix de sempre. Ens dius el què pensen els de Ciudadanos, el que pensen els del PP, i el què pensen (el que penseu) els socialistes. El català, a casona i per fer el pa amb tomàquet, i sempre amb la barretina posada. A la televisió, quan sigui necessari (ah) directes a parlar normal, directes a parlar en cristiano.
I sí, Barril, sí, com bé saps, és (també) a la televisió on les llengües efectivament resisteixen o moren. I no, Barril, no, davant l'enorme complexitat del món de les idees, les llengües NO són petits accidents. Les llengües, la nostra llengua almenys, és allò que ens defineix, és una de les coses que ens defineix, potser la més important, potser la més significativa, potser la que més ens allunya dels veïns... Potser per això els veïns estan tan obsessionats en fer-la desaparèixer.
Quina vergonya, monsenyor Barril, quina vergonya.
No hi ha “batalles més serioses” que la batalla per la llibertat, Barril, i en aquest país, avui, la batalla per la llibertat té en la defensa a ultrança de la llengua (amenaçada, hostilitzada, violentada, agressivament discutida pels teus amics espanyols) un dels fronts més decisius. I qualsevol renúncia en aquest sentit, totes les putes renúncies, és un pas més cap a la ràpida desaparició del català i de la identitat catalana.
Jo, efectivament, Barril, sóc un "nacionalista anònim d’internet" i sí, en efecte, et considero un "pur i simple col·laboracionista espanyol".
I fots vergonya, Barril, amb franquesa. Molta vergonya.
Ah, quina gràcia, on connait la chanson...
El senyor Barril es queixa perquè una diputada convergent ha protestat perquè en entrevistar el socialista José Bono, la periodista de TV3 va saltar-se a la torera (mai millor dit) la identitat lingüística de la nostra (la vostra, Barril, la vostra) televisió i, tot i que el convidat entén el català, va adreçar-s’hi tota l’estona en la lengua del imperio.
I el Barril, tan sensat i rodanxó, ara ve i ens diu que caram, que es clar, que les llengües hi són per comunicar-nos i que no cal que fem escarafalls. És a dir, Joan, el mateix de sempre. Ens dius el mateix de sempre. Ens dius el què pensen els de Ciudadanos, el que pensen els del PP, i el què pensen (el que penseu) els socialistes. El català, a casona i per fer el pa amb tomàquet, i sempre amb la barretina posada. A la televisió, quan sigui necessari (ah) directes a parlar normal, directes a parlar en cristiano.
I sí, Barril, sí, com bé saps, és (també) a la televisió on les llengües efectivament resisteixen o moren. I no, Barril, no, davant l'enorme complexitat del món de les idees, les llengües NO són petits accidents. Les llengües, la nostra llengua almenys, és allò que ens defineix, és una de les coses que ens defineix, potser la més important, potser la més significativa, potser la que més ens allunya dels veïns... Potser per això els veïns estan tan obsessionats en fer-la desaparèixer.
Quina vergonya, monsenyor Barril, quina vergonya.
No hi ha “batalles més serioses” que la batalla per la llibertat, Barril, i en aquest país, avui, la batalla per la llibertat té en la defensa a ultrança de la llengua (amenaçada, hostilitzada, violentada, agressivament discutida pels teus amics espanyols) un dels fronts més decisius. I qualsevol renúncia en aquest sentit, totes les putes renúncies, és un pas més cap a la ràpida desaparició del català i de la identitat catalana.
Jo, efectivament, Barril, sóc un "nacionalista anònim d’internet" i sí, en efecte, et considero un "pur i simple col·laboracionista espanyol".
I fots vergonya, Barril, amb franquesa. Molta vergonya.
15 febrer 2009
Els físics busquen Déu
Ahir a la nit, que no tenia son, vaig estar mirant a la televisió una bona estona un documental sobre física, cosmologia, l’origen de l’univers i totes aquestes coses tan (sorprenentment) apassionants. L’alternativa era mirar el porno groller dels diversos canals locals que hi dediquen les matinades... de manera que vaig quedar enganxat ben bé una horeta a la (densa) divulgació científica.
La cosa anava de la teoria de cordes, de les teories de les supercordes i, finalment, de la famosa (això deien) teoria M, que pel què sembla és un dels grans interrogants de la física contemporània. La teoria M podríem dir que és la culminació de la teoria de cordes, que és una teoria que (simplificant) considera que les famoses partícules elementals no són tals partícules sinó que són objectes d’una sola dimensió, és a dir “cordes”.
La teoria M parteix d'aquesta teoria de cordes. Va ser formulada el 1995, i per dir-ho en paraules senzilles, em sembla que és una teoria que ho explica tot. Que ho pretén explicar tot. És la teoria del tot. Això vol dir, en física, que és una teoria que permet assumir alhora el model estàndard de la física de partícules (la física de tota la vida, diguéssim) i la moderna física quàntica (és a dir la física que tracta de les propietats atòmiques i subatòmiques, les quals no poden explicar-se amb el model estàndard).
En el món de la física, pel què sembla, la teoria M és la rehòstia!
Com que no ho acabo d’entendre del tot, que jo sóc de lletres, podeu aventurar-vos a navegar per internet a veure què trobeu. Una de les coses curioses de la teoria M, per exemple, és que “necessita” que existeixin onze dimensions. Poca broma: deu dimensions espacials (les nostres velles conegudes tres dimensions, i set dimensions més) i una dimensió temporal (és a dir, el temps). I aquí la cosa s’embolica, i el documental es plantejava (una mica alegrement, suposo que per satisfer el públic neòfit) l’existència d’universos paral·lels i coses així. Un senyor molt seriós, entrevistat, fins i tot afirmava que en alguns d’aquests universos paral·lels podria haver-hi “civilitzacions com la nostra”. Pobrets, vaig pensar: no podrien ser civilitzacions una mica millors que la nostra?
Com veieu, el documental era molt interessant, i si mai em toquen onze loteries seguides potser ho deixo tot i em poso a estudiar física. Ah, també cal dir que la teoria M té uns quants detractors, perquè és una teoria que funciona matemàticament però que no pot ésser falsada, és a dir que no resisteix el principi de falsabilitat de Popper. (Aquest és un principi de puta mare, que diu que tota teoria per ser científica ha de ser falsable, és a dir que ha de poder ser refutada per una observació; encara que si la teoria és correcta, la observació que la refuti no es produirà mai.)
En fi, tots aquests físics que es dediquen a buscar l’origen de l’univers, o la total comprensió de l’univers, de fet es dediquen a buscar la resposta de tot. La seva recerca, doncs, em sembla que és la més pura i brutal de les recerques. Busquen el perquè del tot, el perquè absolut. Coi, és impressionant, això. El tot!
Aquests físics, de fet, busquen Déu!
Els éssers humans (alguns) som tan intel·ligents i tan poderosos, que hem arribat a emprendre la recerca de Déu.
Perquè Déu és, naturalment, la resposta.
I entenguem-nos, vull dir que Déu és la resposta pueril inventada i sostinguda tradicionalment pels homes a la mateixa pregunta que es formulen ara els científics. Com explicar-ho tot? Amb Déu... hem respost els humans durant mil·lenis.
Però ara ja no. Ara els humans hem sobrepassat Déu. Ara volem la resposta de veritat. Perquè Déu, dic jo, no deu resistir el principi de falsabilitat de Popper, de manera que Déu no és una teoria científica vàlida.
Déu és la resposta vella, la resposta dels dolços ignorants.
Els físics, ara, busquen Déu, però el Déu que busquen és senzillament la veritat científica. A mi em sembla impressionant (al marge de si la teoria M acabarà funcionant o no; el què m’interessa és el propòsit de la recerca, l’horitzó, no pas els camins que hi han de dur). És impressionant d’una manera atordidora.
I és magnífic, trobo. Estic ben aclaparat (molt aclaparat), però és magnífic.
Uf.
La cosa anava de la teoria de cordes, de les teories de les supercordes i, finalment, de la famosa (això deien) teoria M, que pel què sembla és un dels grans interrogants de la física contemporània. La teoria M podríem dir que és la culminació de la teoria de cordes, que és una teoria que (simplificant) considera que les famoses partícules elementals no són tals partícules sinó que són objectes d’una sola dimensió, és a dir “cordes”.
La teoria M parteix d'aquesta teoria de cordes. Va ser formulada el 1995, i per dir-ho en paraules senzilles, em sembla que és una teoria que ho explica tot. Que ho pretén explicar tot. És la teoria del tot. Això vol dir, en física, que és una teoria que permet assumir alhora el model estàndard de la física de partícules (la física de tota la vida, diguéssim) i la moderna física quàntica (és a dir la física que tracta de les propietats atòmiques i subatòmiques, les quals no poden explicar-se amb el model estàndard).
En el món de la física, pel què sembla, la teoria M és la rehòstia!
Com que no ho acabo d’entendre del tot, que jo sóc de lletres, podeu aventurar-vos a navegar per internet a veure què trobeu. Una de les coses curioses de la teoria M, per exemple, és que “necessita” que existeixin onze dimensions. Poca broma: deu dimensions espacials (les nostres velles conegudes tres dimensions, i set dimensions més) i una dimensió temporal (és a dir, el temps). I aquí la cosa s’embolica, i el documental es plantejava (una mica alegrement, suposo que per satisfer el públic neòfit) l’existència d’universos paral·lels i coses així. Un senyor molt seriós, entrevistat, fins i tot afirmava que en alguns d’aquests universos paral·lels podria haver-hi “civilitzacions com la nostra”. Pobrets, vaig pensar: no podrien ser civilitzacions una mica millors que la nostra?
Com veieu, el documental era molt interessant, i si mai em toquen onze loteries seguides potser ho deixo tot i em poso a estudiar física. Ah, també cal dir que la teoria M té uns quants detractors, perquè és una teoria que funciona matemàticament però que no pot ésser falsada, és a dir que no resisteix el principi de falsabilitat de Popper. (Aquest és un principi de puta mare, que diu que tota teoria per ser científica ha de ser falsable, és a dir que ha de poder ser refutada per una observació; encara que si la teoria és correcta, la observació que la refuti no es produirà mai.)
En fi, tots aquests físics que es dediquen a buscar l’origen de l’univers, o la total comprensió de l’univers, de fet es dediquen a buscar la resposta de tot. La seva recerca, doncs, em sembla que és la més pura i brutal de les recerques. Busquen el perquè del tot, el perquè absolut. Coi, és impressionant, això. El tot!
Aquests físics, de fet, busquen Déu!
Els éssers humans (alguns) som tan intel·ligents i tan poderosos, que hem arribat a emprendre la recerca de Déu.
Perquè Déu és, naturalment, la resposta.
I entenguem-nos, vull dir que Déu és la resposta pueril inventada i sostinguda tradicionalment pels homes a la mateixa pregunta que es formulen ara els científics. Com explicar-ho tot? Amb Déu... hem respost els humans durant mil·lenis.
Però ara ja no. Ara els humans hem sobrepassat Déu. Ara volem la resposta de veritat. Perquè Déu, dic jo, no deu resistir el principi de falsabilitat de Popper, de manera que Déu no és una teoria científica vàlida.
Déu és la resposta vella, la resposta dels dolços ignorants.
Els físics, ara, busquen Déu, però el Déu que busquen és senzillament la veritat científica. A mi em sembla impressionant (al marge de si la teoria M acabarà funcionant o no; el què m’interessa és el propòsit de la recerca, l’horitzó, no pas els camins que hi han de dur). És impressionant d’una manera atordidora.
I és magnífic, trobo. Estic ben aclaparat (molt aclaparat), però és magnífic.
Uf.
13 febrer 2009
Molt més senzill (al Marc Roca, un crack)
L’amic Marc Roca, Marcús pels nostàlgics, té un bloc especialment dedicat a les noves tecnologies informàtiques, una mena d'introducció o tutorial de tota aquesta cosa del 2.0 o el 3.0 que jo, com sabeu, trobo tan avorrida. Vull dir que la pràctica m’agrada, però la teoria i la metalingüística, no gaire.
Bé, en Marc ha escrit un post brutal sobre què és un bloc i què cal fer per obrir-ne un: “Els blocs”. Suposo que el dedica als seus amics i lectors interessats en el tema, però el cert és que tots aquests lectors, una vegada llegit el post del Marc, baixaran al bar de sota casa a fer una Moritz i després, a la matinada, una vegada hagin satisfet tots els desitjos amatoris de la seva parella i els propis, en comptes de beure’s una altra cervesa davant de l’ordinador i bloquejant (fixeu-vos que he dit “després de satisfer els desitjos amatoris de la parella i els propis”, de manera que la contemplació de pornografia digital ja no serà necessària), directament es fotran a mirar la televisió, o fins i tot (caram) llegiran un llibre.
Marc, m'espantes les criatures, amb aquests consells tan seriosos, home de Déu!
En fi, per rebatre la tesi del Marc i donar un bri d'esperança blocaire als seus esforçats lectors (i consti que ho faig, Marc, amb tot el carinyo), goso d’afirmar en contra del què diu ell que...
... Per obrir un bloc:
1) No cal tenir cap mena de coneixement sobre com són i quina història tenen els blocs a Internet. Jo, per exemple, no en tinc ni idea.
2) No cal preguntar-se perquè volem obrir el bloc, ni quina utilitat li trobarem. Un bloc, amics, no té cap utilitat; per esbravar-se, si de cas.
3) No cal que us informeu de les plataformes. Es tracta només d’agafar-ne una (blogger o wordpress, les altres van fatal) i avall.
4) No cal que us pregunteu a qui va dirigit el bloc. Els lectors sempre són quatre o cinc persones (molt) sofertes, sovint bastant més frikis que vosaltres mateixos.
5) No cal que tingueu clar què hi voleu publicar. Podeu publicar qualsevol tonteria.
6) No cal que definiu "com us voleu comunicar" (coi, Marc, això ni tan sols s’entén què vol dir). Tots ens comuniquem escrivint i, si de cas, insertant (innecessàriament) un parell de fotos que només estorben la lectura
7) No cal tenir cap mena de constància. A qui coi importa, la constància?
8) No cal saber quin tipus de continguts posareu al bloc. Tot es fa sobre la marxa, improvisant. Com menys improvises, més avorrit ets.
9) No us heu de preocupar de la difusió. Els enllaços laterals (ja) no serveixen gaire de res. Si voleu tenir feedback (és a dir, comentaris ) només cal que aneu vosaltres als altres blocs i hi deixeu comentaris ensabonant els respectius autors. La cosa sempre es retroalimenta (i a tots ens encanta!).
10) No cal apuntar-se als agregadors de bloc, perquè ningú no els utilitza.
En fi, deixem-ho aquí, que sinó el Marc se m’enfadarà. Sí que té raó amb el tema de la sindicació, que és important i molt útil... però no pas per a l’autor del bloc, sinó per als seus (quatre) lectors.
Apa doncs, amics, benvolguts lectors del Marc Roca, ara ja ho sabeu: si voleu obrir un bloc, obriu-lo i punt.
Així de senzill
Bé, en Marc ha escrit un post brutal sobre què és un bloc i què cal fer per obrir-ne un: “Els blocs”. Suposo que el dedica als seus amics i lectors interessats en el tema, però el cert és que tots aquests lectors, una vegada llegit el post del Marc, baixaran al bar de sota casa a fer una Moritz i després, a la matinada, una vegada hagin satisfet tots els desitjos amatoris de la seva parella i els propis, en comptes de beure’s una altra cervesa davant de l’ordinador i bloquejant (fixeu-vos que he dit “després de satisfer els desitjos amatoris de la parella i els propis”, de manera que la contemplació de pornografia digital ja no serà necessària), directament es fotran a mirar la televisió, o fins i tot (caram) llegiran un llibre.
Marc, m'espantes les criatures, amb aquests consells tan seriosos, home de Déu!
En fi, per rebatre la tesi del Marc i donar un bri d'esperança blocaire als seus esforçats lectors (i consti que ho faig, Marc, amb tot el carinyo), goso d’afirmar en contra del què diu ell que...
... Per obrir un bloc:
1) No cal tenir cap mena de coneixement sobre com són i quina història tenen els blocs a Internet. Jo, per exemple, no en tinc ni idea.
2) No cal preguntar-se perquè volem obrir el bloc, ni quina utilitat li trobarem. Un bloc, amics, no té cap utilitat; per esbravar-se, si de cas.
3) No cal que us informeu de les plataformes. Es tracta només d’agafar-ne una (blogger o wordpress, les altres van fatal) i avall.
4) No cal que us pregunteu a qui va dirigit el bloc. Els lectors sempre són quatre o cinc persones (molt) sofertes, sovint bastant més frikis que vosaltres mateixos.
5) No cal que tingueu clar què hi voleu publicar. Podeu publicar qualsevol tonteria.
6) No cal que definiu "com us voleu comunicar" (coi, Marc, això ni tan sols s’entén què vol dir). Tots ens comuniquem escrivint i, si de cas, insertant (innecessàriament) un parell de fotos que només estorben la lectura
7) No cal tenir cap mena de constància. A qui coi importa, la constància?
8) No cal saber quin tipus de continguts posareu al bloc. Tot es fa sobre la marxa, improvisant. Com menys improvises, més avorrit ets.
9) No us heu de preocupar de la difusió. Els enllaços laterals (ja) no serveixen gaire de res. Si voleu tenir feedback (és a dir, comentaris ) només cal que aneu vosaltres als altres blocs i hi deixeu comentaris ensabonant els respectius autors. La cosa sempre es retroalimenta (i a tots ens encanta!).
10) No cal apuntar-se als agregadors de bloc, perquè ningú no els utilitza.
En fi, deixem-ho aquí, que sinó el Marc se m’enfadarà. Sí que té raó amb el tema de la sindicació, que és important i molt útil... però no pas per a l’autor del bloc, sinó per als seus (quatre) lectors.
Apa doncs, amics, benvolguts lectors del Marc Roca, ara ja ho sabeu: si voleu obrir un bloc, obriu-lo i punt.
Així de senzill
11 febrer 2009
Els amos
En fi, és que tenim un país que no ens el mereixem, i tenim un partit socialista que és un orgull internacional. Bravo. Som la rehòstia. Visca Catalunya. Visca el PSC.
Resulta que un dels detinguts el 20 de gener a Barcelona, acusat de frau fiscal amb l’objectiu de finançar el terrorisme islamista, era un militant (i amb càrrec de secretari de l'executiva de Ciutat Vella) del PSC. Això hauria de ser portada de tots els diaris i de totes les televisions de casa nostra. Però no ho és. I resulta que només el setmanari La Directa (que tant em recomana sempre un amic meu) ha publicat el tema.
Ah, genial com ho presenten al 3/24, insistint que l'home formava part de "l'agrupació del PSC", sempre "l'agrupació del PSC". Subtilíssims, ells.
De fet, que dins dels socialistes hi hagi personal d’aquest tipus és dramàtic, però a la vida passen aquestes coses, ves... El què resulta sorprenent, brutal, impressionant i completament al·lucinant és que el ministeri de l’Interior (socialista, ui) canviï en la nota de premsa els cognoms de l’acusat per evitar que se’l reconegui, i que després el gran i democratiquíssim i molt progressista i perfectíssim partit dels socialistes catalans no badi boca durant una bona colla de dies.
Vejam si colava, pensaven...
Al final han hagut de fer-ho public, just quan aquest home ha abandonat el partit, i ho fan amb un comunicat on expliquen, gentilment, que les acusacions no tenen res a veure amb les activitats polítiques de l'individu en qüestió. Gràcies al bloc Cat-Israel, veiem com n'han estat, de ràpids, els socialistes, a l'hora d'esborrar el nom del personatge de la seva pàgina web.
Genials, els socialistes són genials. Són els reis del mambo. Ho són, i davant d'ells, cal que ens mostrem respectusos. Són els reis, són un exemple. Mama, jo de gran vull ser socialista.
Els amos, són els amos. (No, vull dir que literalment, són els amos.)
Resulta que un dels detinguts el 20 de gener a Barcelona, acusat de frau fiscal amb l’objectiu de finançar el terrorisme islamista, era un militant (i amb càrrec de secretari de l'executiva de Ciutat Vella) del PSC. Això hauria de ser portada de tots els diaris i de totes les televisions de casa nostra. Però no ho és. I resulta que només el setmanari La Directa (que tant em recomana sempre un amic meu) ha publicat el tema.
Ah, genial com ho presenten al 3/24, insistint que l'home formava part de "l'agrupació del PSC", sempre "l'agrupació del PSC". Subtilíssims, ells.
De fet, que dins dels socialistes hi hagi personal d’aquest tipus és dramàtic, però a la vida passen aquestes coses, ves... El què resulta sorprenent, brutal, impressionant i completament al·lucinant és que el ministeri de l’Interior (socialista, ui) canviï en la nota de premsa els cognoms de l’acusat per evitar que se’l reconegui, i que després el gran i democratiquíssim i molt progressista i perfectíssim partit dels socialistes catalans no badi boca durant una bona colla de dies.
Vejam si colava, pensaven...
Al final han hagut de fer-ho public, just quan aquest home ha abandonat el partit, i ho fan amb un comunicat on expliquen, gentilment, que les acusacions no tenen res a veure amb les activitats polítiques de l'individu en qüestió. Gràcies al bloc Cat-Israel, veiem com n'han estat, de ràpids, els socialistes, a l'hora d'esborrar el nom del personatge de la seva pàgina web.
Genials, els socialistes són genials. Són els reis del mambo. Ho són, i davant d'ells, cal que ens mostrem respectusos. Són els reis, són un exemple. Mama, jo de gran vull ser socialista.
Els amos, són els amos. (No, vull dir que literalment, són els amos.)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
